L’amor voluble i canviant: El somni d’una nit d’estiu

L’home és una cosa inconstant, i aquesta és la meva conclusió”. Shakespeare tanca la seva comèdia Molt soroll per no res amb una afirmació que resumeix l’esperit constitutiu de les grans comèdies de caràcter amorós. En totes elles el desig es converteix en l’agent fonamental de l’acció dramàtica: és el seu protagonista invisible, el geni que posa en marxa el circuit dels sentiments.

Però el retrobament entre els personatges i aquest desig pertorbador no és un fet estrany a la vida social. La comunitat sencera pateix la visita invasora de la passió. A Grècia, el déu Eros -Cupido entre els romans- ordeix intrigues amoroses, fa trontollar la raó, exalta l’ardor. El resultat de l’acció invisible d’aquest déu és la circulació de l’amor, que la literatura va aprendre a expressar a través de la comèdia.

Aquest gènere crea una xarxa molt àmplia d’embolics amorosos. S’imposen els canvis de parella, es juga a la suplantació, es creen identitats equívoques i es defineixen convencions estètiques: existeix un amor feliç, d’enamorats triomfants; existeix un amor lúbric d’ancians insatisfets; existeix un amor vacil·lant d’esposos adúlters; existeix un amor trist d’amants no correspostos.

En un món d’embolics on res és el que sembla, els objectes normalment tenen un alt valor dramàtic: un mocador, o una carta, trobats fatalment en un lloc imprevist, generant equívocs que alteren la placidesa de la rutina sentimental. Un filtre amorós, com passa en aquesta obra, podrà ser el succeïdor d’aquests objectes dinamitzadors de la enamorada. Però el desordre suposa la legitimació final de l’ordre: la desviació de la tranquil·litat posa en joc el desig, però demana un final estabilitzador.

L’argument de l’obra de William Shakespeare Somni d’una nit d’estiu, és complicat, però al centre de la seva configuració laberíntica s’hi troba una racionalitat constructiva.

Tot passa en una sola nit, just el dia anterior del casament real que unirà al monarca d’Atenes, Teseo, i a la reina de les amazones, Hipòlita. Dues parelles d’atenesos (en Lisandre i l’Hermia, en Demetri i l’Helena) van a parar a un bosc fugint de l’autoritat paterna. En aquest bosc encantat hi viu el follet Puck, que, utilitzant un filtre màgic, complica la vida afectiva dels joves fins a tal punt d’alterar els seus sentiments amorosos. El resultat de la seva acció és un nou circuit sentimental sense cap reciprocitat (amor mutu): en Lisandre s’estima l’Helena, l’Helena, el Demetri, el Demetri a l’Hermia, i l’Hermia el Lisandre. Per si la trama no fos prou enrevessada, al bosc hi van coincidir altres personatges que també son víctimes de diferents encanteris. Bottom, un actor teatral que ha anat al bosc a assajar l’obra que ha de representar la seva companyia per a festejar les núpcies del dia següent, pateix una metamorfosi que converteix el seu cap en un cap d’ase. La reina de les fades -Titania-, víctima també del filtre d’en Puck, s’enamora d’en Bottom per a la satisfacció de l’Oberó, rei dels follets, que ha volgut jugar amb el cor de la reina, amb la que està barallat. Després de diverses situacions equívoques, els joves atenesos, cansats de perseguir-se, s’adormen en mig del bosc, el que permet a en Puck i l’Oberó tornar a utilitzar el filtre per a restaurar l’ordre, cosa que fa que es despertin el matí següent correctament emparellats. El final de l’obra és pròxim: els joves promesos s’uneixen al casament d’en Teseo i l’Hipòlota; l’Oberó i la Titania es reconcilien, i en Bottom, ja sense el cap d’ase, torna a la ciutat per a protagonitzar la representació teatral, tan plena de despropòsits com de diversió.

L’exposició dramàtica d’aquest discurs sobre el món passional es concreta en unes poques i escollides lleis teatrals, que el text de Shakespeare acaba convertint en normatives: concentra l’escenari de les transformacions en només un àmbit (el bosc màgic), durant un període de temps molt breu (només una nit), i amb la reunió d’un grup de personatges destinats a barrejar-se a partir d’un filtre màgic (substituïble per un altre objecte o per la mera atmosfera de somni que presideix l’obra). Aquest model de comèdia coral admet dues conclusions diferents: o es retorna a l’ordre primer, o se’n crea un altre nou. Però, invariablement, consistirà sempre en un ordre, que deixa als personatges amb la vaga nostàlgia d’una altra vida oculta, reservada i nocturna.

L’exasperació temporal que suposa la disposició dels fets en una única nit contribueix a fer operar l’obra com una denúncia de la volubilitat dels sentiments amorosos, una crítica a l’arbitrarietat dels impulsos i de la impossibilitat de que el desig sigui estable.

Leave a Reply