L’amor prohibit: Romeu i Julieta

Hi ha parelles, com la Bella i la Bèstia, que viuen un amor impossible, o difícil, a causa del seus conflictes interns; altres parelles es troben en la mateixa situació a causa de factors externs: volen ser feliços junts i no els deixen. Quan aquest drama amorós pren la forma de conflictes deguts a l’origen familiar, social o racial del pretendent, ens ve immediatament un títol a la memòria, que tracta de l’amor prohibit de dos joves amants de Verona. Una narració que té orígens molt anteriors a Shakespeare: el relat més conegut és un text de Matteo Bandello, Romeo e Giulietta (1554); però, al seu torn, l’argument li arribà a Bandello a través de relats anteriors de Masuccio (1476) i de Luigi da Porto (1530). La trama deuria viatjar fora d’Itàlia i es deuria estendre per altres països, gràcies a una versió francesa de Pierre Boisteau. El més probable és que Shakespeare tingués coneixement de la història a partir de recreacions angleses d’aquesta versió: la firmada per William Painter i, sobre tot, el poema d’Arthur Brooke The Tragical History of Romeus and Juliet (1562). Un tema, com es pot observar, molt de moda al Renaixement, que Shakespeare acabaria de universalitzar amb la seva obra més difosa, Romeu i Julieta (1594). 

L’amor prohibit propiciarà una sèrie de trobades clandestines, que acaben en un improvisat casament secret. Però la llei de l’odi condiciona el destí dels amants, atrapats en una xarxa de tensions polítiques: Romeu, involucrat malgrat no voler-ho, en una trobada entre els dos bàndols, veu morir el seu amic Mercutio a mans d’en Tibald, cosí de la Julieta, i es baralla amb aquest fins a matar-lo. L’exili forçat del jove és el pas previ a la complicada resolució de la tragèdia: aconsellada pel seu confessor Fra Llorenç, la Julieta (a qui el pare obliga a casar-se amb un altre cortesà, anomenat Paris) es fa passar per morta i és enterrada al panteó familiar, on confia que en Romeu es reuneixi novament amb ella. Però la carta que ha d’advertir-lo de l’estratagema pensada pel frare no arriba a temps, i en Romeu, convençut de la mort de la jove esposa, se suïcida davant la seva tomba. Aquest absurd suïcidi comporta el de la pròpia Julieta, una vegada desperta, al descobrir el cadàver del seu marit. El fatal desenllaç, ofereix la clàssica imatge dels amants enllaçats a la mort, sobre la que es produeix l’obligada reconciliació entre les dues famílies. La conseqüència del final de la obra és doble: en Romeu i la Julieta assoleixen una immortalitat simbòlica (amants més enllà de la mort), i el seu suïcidi garanteix el pacte necessari entre els seus progenitors.

En aquesta aquesta obra Shakespeare sap explorar el conflicte primordial de tota proposta dramàtica -la lluita dels personatges entre la llei i el desig-, il·lustrant-ho amb dues ànimes dividides entre l’impuls de satisfer les seves passions i la prohibició familiar de dur-ho a terme. La restricció per part de la família complica les coses als dos enamorats, però se les facilita al dramaturg, que té el camí lliure per crear l’obra d’acord amb una dialèctica entre estratègies i dificultats: estratègies dels dos protagonistes per aconseguir els seus objectius, dificultats constants per materialitzar-los. La trobada al jardí, la posterior cita a l’església, la utilització de la dida missatgera, el casament secret, la nit nupcial (forçosament clandestina), o el pla que organitza el Fra Llorenç perquè els amants es retrobin, pertanyen al primer àmbit de la acció. Els duels successius, la mort d’en Tibald, l’exili d’en Romeu, l’amenaça del matrimoni forçat de la Julieta amb en Paris, el tràgic final, formen part del segon.

El fet de que tota l’obra sigui una acció dramàtica, tampoc ha de sorprendre que els motius de l’amor i de l’odi s’entrellacin: com passa en moltes de les obres d’en Shakespeare, el gran subtema de l’obra és el del somni del poder i el desig de la possessió.

L’evolució d’aquest enamorament s’ofereix a l’obra a través de fases molt marcades, que s’han d’associar a les cinc úniques trobades entre els amants. Aquestes trobades es poden entendre com uns cercles successius que comporten un descens inevitable cap a la mort, i, a la vegada, d’una ascensió a la immortalitat. Un primer cercle és el del coneixement al ball (cercle de l’enamorament i la seducció mútua), una segona trobada al jardí (cercle del nuviatge), una tercera el de la cerimònia a l’església (cercle del matrimoni), una quarta la del llit nupcial després d’haver fet l’amor (cercle de la separació obligada) i l’últim el del cementeri (el cercle de la mort).

La successió dramàtica ideada per Shakespeare s’ha convertit en un gran guió per a la narrativa amorosa de caràcter tràgic. Fins i tot el matrimoni eclesiàstic de l’obra pot ser substituït directament per la relació carnal sense variar la seva funció dramàtica dins l’argument: és el moment culminant del plaer, un clímax feliç que prepara un altre moment contrari i dolorós.

Leave a Reply