L’ànsia de poder: Macbeth

La lluita pel poder és una de les temàtiques constants dins l’obra d’en William Shakespeare. La trobem en tragèdies plenes de modernitat política com Juli Cèsar (amb la conspiració dels senadors contra la dictadura del cabdill), en recreacions de la història dels monarques anglesos (a Ricard III, un rei embogit per obtenir i conservar la corona), i a les sanguinàries representacions del món ancestral britànic (les lluites de descomposició d’un regne en la visionària El rei Lear). Però on el motiu es desenvolupa de forma més crua i desposseïda és a Macbeth. Aquesta obra té per personatge central un home posseït per l’ambició de ser rei, catapultat a la conquesta de la corona amb l’estímul d’una profecia fatal i enganyosa. És el gran argument sobre els sers ansiosos de poder, disposats a tot per aconseguir-ho, i quan arriben al plaer màxim, s’insinua l’abisme del descens.

L’obra (inspirada en cròniques antigues de la història britànica) explica la trajectòria d’un general cosí del rei d’Escòcia, al que, quan cavalca en companyia del seu amic fidel Banquo, unes bruixes profetitzen que no tardarà en ser monarca. Després d’informar a la seva esposa de la profecia, aquesta l’instiga a convertir-la en realitat, suggerint-li que mati el rei i ocupi el seu lloc.

En Macbeth aprofita l’estància del monarca com a convidat del seu castell per matar-lo, i atribueix el crim a un sentinella, al que assassina a continuació. Gràcies a aquesta traïció és proclamat monarca, però des de llavors viu turmentat pel remordiment i per la por a ser descobert. Per a protegir-se dels altres pròxims aspirants al tron, comet altres assassinats (potser el més cruel de tots és el del seu amic Banquo), mentre noves profecies el fan saber que cap nascut de dona acabarà amb ell, i que no té res a témer mentre el bosc que rodeja el seu castell no es posi a caminar. Finalment -i després que la seva dona hagués embogit de remordiment fins arribar al suïcidi-, els enemics d’en Macbeth organitzen una guerra contra ell i assalten el castell protegits per les branques que han tallat del bosc. En Macduff, un noble escocès que va ser arrancat abans de temps del ventre de la seva mare morta, acaba personalment amb l’usurpador, complint l’última profecia de les bruixes.

Macbeth és la història d’un personatge ansiós de poder. El contacte inicial entre les bruixes i el protagonista serveix per activar en ell l’autoconvicció (també estimulada per la seva esposa) que ha estat escollit per ser rei, per obtenir el poder, i -segona profecia- per no perdre’l per cap intervenció humana. En Macbeth actuarà de manera sanguinària, posseït per una febre que conjuga l’ambició desenfrenada amb la convicció supersticiosa de que el seu destí està escrit a les estrelles.

L’obra està construïda sobre una estructura d’ascensió i caiguda. A l’inici, es descriu un ordre universal i estable -el regnat d’en Duncan-, tot i que estava caracteritzat per avatars bèl·lics contra tropes estrangeres: la guerra, abans i després de’n Macbeth, és el motor de la història dels homes. El rei Duncan és assassinat per en Macbeth en un acte brutal i sanguinari que, en la simbologia tradicional associada al terme monarquia, deu ser considerat un crim contra el pare, i, en definitiva, contra Déu, un pecat original que embrutarà a partir de llavors la vida del personatge. La ruptura de l’ordre natural s’expressa en el text de la tragèdia a través de les frases d’en Macbeth pronunciades poc després del crim: “M’ha semblat sentir: no continuïs dormint! En Macbeth ha matat el somni, l’innocent somni”.

Ja no hi haurà més repòs per en Macbeth. L’ascens del traïdor a la monarquia inicia el descens moral del personatge, el càstig del remordiment, l’aparició dels fantasmes dels que ha assassinat, i la por a ser descobert. El triomf aparent provoca una infelicitat progressiva al rei i a la seva còmplice. La Lady Macbeth embogeix mentre ell es queda al castell, obsessionat per les profecies que asseguren la invulnerabilitat, però impulsat a matar desesperadament per continuar regnant.

Shakespeare proposa una gran metàfora sobre la pèrdua del paradís. L’ordre inicial és alterat pel crim d’en Macbeth, un home endemoniat, temptat per poders infernals, primer per les bruixes, i després per la Lady Macbeth. La condemna posterior al seu crim és la més terrible de les penitencies interiors: el dolor, l’angoixa del remordiment, expressat la idea de l’insomni permanent.

La racionalitat que empeny al personatge principal a la satisfacció de les seves ambicions, i la necessitat d’aferrar-se a un poder que poc a poc se li escapa de les mans, remet de manera immediata a la imatge del personatge del tirà, la paraula que utilitzen els enemics d’en Macbeth per referir-se a ell durant tota la segona part de l’obra. Un tirà tancat en un castell que l’aïlla del món, però que li permet controlar-lo. Un tirà cada vegada més cansat del seu poder, però que preferiria una catàstrofe còsmica que l’abdicació: “Ja començo a estar cansat del sol / i m’agradaria que l’univers s’enfonsés”, diu en Macbeth en l’últim acte de l’obra, en una frase que sintetitza perfectament el caràcter magnicida del monstre que, incapaç de rendir-se, preferiria morir matant.

Leave a Reply