El dubte: Hamlet

Des de començaments del segle XVII, l’obra de Hamlet va assolir alts nivells de fama per l’aparició fantasmagòrica d’un mort i per la vívida dramatització de la malenconia i la bogeria, donant lloc a una processó de cortesans trasbalsats a la manera del drama de les èpoques jacobina i carolina de la literatura anglesa. Malgrat que va continuar sent popular i gosant d’audiències massives, crítics pertanyents a la restauració anglesa de finals de segle veien Hamlet com una obra primitiva i van criticar una greu falta d’unitat dramàtica. Aquesta visió va canviar radicalment al segle XVIII, quan la crítica va defensar la figura d’en Hamlet com un heroi pur, un home brillant que pateix diferents desgràcies. No obstant, a la meitat d’aquest mateix segle, l’arribada de la literatura gòtica comporta nous punts de vista psicològics i místics de la cort a l’hora de fer una lectura de la obra; portant novament a primer plà la figura del fantasma i el tema de la bogeria. No serà fins a finals d’aquest segle quan els crítics i actors comencin a veure Hamlet com una obra confusa i inconsistent. Doncs, abans d’ells, les interpretacions eren radicals: o veien al protagonista com un boig, o no; o el veien com un heroi, o no; etc. No hi havia punt intermedi. Aquests nous punt de vista van representar un canvi fonamental per la crítica literària, que va començar a centrar-se més en el personatge i menys en l’argument. Ja al segle XIX, els comentaristes romàntics van donar al protagonista de l’obra valor pel seu conflicte intern i individual, reflectint el fort èmfasi contemporani en la lluita interior i el caràcter propi en general. En aquesta època, la crítica també va començar a deixar de tractar el tema del retard de l’acció d’en Hamlet com una estratègia de l’autor per desenvolupar la trama, sinó com un tret propi del personatge. Aquest enfocament a la personalitat i al judici de la consciència continuarà durant el segle XX, quan la crítica va prendre diverses vies interpretatives.

Hamlet és la història de tres adolescents i una noia. Els nois són de la mateixa edat i es diuen Hamlet, Learte i Fortimbrás. La noia és la més jove de tots ells i es diu Ofèlia. Tots quatre es veuen involucrats en un sagnant drama polític i familiar. Tres d’ells moren en ell; el quart, es converteix finalment, de manera bastant accidental, en el rei de Dinamarca.

Els sentinelles del castell d’Elsinore, acompanyats del cortesà Horaci, reben a mitjanit la visita de l’espectre del rei mort Hamlet. Horaci ho atribueix als preparatius de la guerra contra l’intent d’invasió del príncep noruec Fortinbràs. El germà del rei Hamlet és el nou rei escollit, en Claudi, oncle del príncep Hamlet, que s’ha casat amb la seva cunyada Gertrudis. El príncep Hamlet, vestit de dol per la mort del seu pare, es mostra melancòlic pel casament precipitat. Alertat pels sentinelles, en Hamlet els acompanya en la següent guàrdia i parla amb l’espectre del seu pare, que li conta com va ser assassinat pel seu propi germà i l’indueix a la venjança.

El príncep vol saber si el seu pare ha estat realment assassinat. No pot confiar per complet en un fantasma, ni en tots els fantasmes junts. Busca una causa més convincent i, per aquesta raó, organitza una prova, un test psicològic, basat en l’escenificació teatral del crim. Planeja també fer un cop d’Estat, tot i que sap que no resultaria fàcil organitzar un complot. Ha de considerar els “pros” i els “contres”. És un conspirador nat. “Ser” significa per ell venjar la mort del seu pare i matar al rei; “no ser”, renunciar a l’acció.

Després de la representació teatral, en Hamlet entra a la cambra d’en Claudi, que llavors intentava penedir-se amb precs del que havia fet, i veu l’ocasió matar-lo. Però prefereix esperar per acabar amb la seva vida en un moment en què en Claudi no hagi tingut cap ocasió per confessar els seus pecats, de manera que sigui condemnat a l’infern, tal i com va passar al rei Hamlet quan en Claudi el va matar.

L’Ofèlia, l’enamorada d’en Hamlet, esperava el príncep a la seva cambra mentre en Poloni, el seu pare, s’amaga darrere uns tapissos per espiar en Hamlet amb el consentiment de la reina. En veure’s vigilat, en Hamlet traspassa els tapissos amb la seva espasa i mata el pare d’Ofèlia, pensant-se que era en Claudi.

Ofèlia, plena de dolor per tot plegat, se suïcida llençant-se al riu, i això porta a Learte, el seu germà, a voler matar Hamlet, de manera que el repta a un combat amb espases. Tots dos resulten malferits davant els ulls de tota la cort. Durant el dol, la reina, la Gertrudis, beu per accident un vi enverinat destinat a Hamlet, el qual aconsegueix que en Claudi també n’arribés a veure. En aquests moments, el príncep noruec Fortinbràs està ocupant la cort i en Hamlet, abans de morir, dóna el seu vot perquè sigui el nou rei.

Segons en Jan Kott1, Hamlet pot resumir-se de diferents maneres: com una crònica històrica, com un romanç criminal o un drama filosòfic.

En Hamlet és un moralista incapaç de marcar amb claredat la frontera entre el bé i el mal; l’intel·lectual que no troba una raó suficient per actuar; el filòsof que dubta de l’existència del món. Ell encarna el dubte entre l’amor cap a la seva mare i la lleialtat al pare, entre les seves pors i el deure de venjar el rei mort, entre l’amor i les seves obligacions. Aquest caràcter complex és un dels principals atractius de l’obra.

Hi ha molts temes a Hamlet: la política obligada a escollir entre mitjans violents i fins morals, la disputa entre teoria i pràctica, la reflexió entorn al sentit de la vida… I al mateix temps Hamlet és una tragèdia sobre l’amor, un drama familiar, una obra política, filosòfica, escatològica i metafísica. A més a més, també conté un estudi psicològic i una trama sanguinària.

L’acció tràgica té elements còmics, com els diàlegs entre els servidors, que fan de contrapunt. A més, denuncia la corrupció del país i l’escassa frontera entre realitat i aparença, que és tema típic del barroc. Un altre tema barroc que apareix és la mort, omnipresent a l’obra. La majoria de representacions del protagonista el mostren interrogant un crani, moment què pertany a l’escena de l’enterrament d’Ofèlia, encara que generalment s’associa amb el famós monòleg “Ser o no ser”. Aquests monòlegs no duen l’acció enlloc però ens mostren l’interior d’en Hamlet (pensaments, reflexions, premonicions…)

Els personatges es mostren sobretot a partir dels monòlegs que fan, on expliquen els seus problemes i anticipen accions futures. És una tragèdia, doncs, més reflexiva que no pas d’acció, tot i el gran nombre d’esdeveniments tenen lloc a la cort.

Una altra característica de Hamlet és el retardament de l’acció. En Hamlet ha de venjar la mort del seu pare però aquesta venjança demana un temps, perquè sinó no hi hauria drama. Això s’aconsegueix amb els dubtes d’en Hamlet a l’hora de dur a terme l’assassinat i també amb l’ús de duplicitats: utilitza sovint l’hendíadis (expressió d’un concepte únic per mitjà de dos termes coordinats) i l’oxímoron (posa de costat mots o unitats sintàctiques de sentit oposat).

Shakespeare va introduir elements per distreure el públic, com espectres, batalles, conspiracions i trames secundàries. Aquest és un tret de tota la seva producció, que fa que les seves representacions tinguin diversos nivells de lectura.

1Kott, Jan. Shakespeare, nuestro contemporáneo. Barcelona, Alba, 2007

Leave a Reply