Els textos de William Shakespeare

Sembla que els únics textos que Shakespeare va preparar perquè fossin publicats són els llibres de poemes: Venus i Adonis (1593) i El rapte de Lucrècia (1594). Malauradament, no es va preocupar mai de la publicació dels textos dramàtics. Sense cap llei que protegís la propietat intel·lectual, el text dramàtic era molt valuós, ja que permetia a qualsevol companyia que el posseís representar l’obra sense cap problema legal i guanyar-hi molts diners. En conseqüència, hi ha molt pocs exemplars de cada obra. Quan n’apareixia una que tenia èxit, les companyies rivals feien tot el possible per obtenir-ne un exemplar, des de subornar actors fins a posar gent entre el públic que s’aprengués de memòria l’obra o que la reproduís en una mena de versió taquigrafiada. Tan aviat com s’havien apropiat del text, s’afanyaven a representar la versió piratejada presentant-la com si fos l’original, i això, en les obres d’èxit, significava un considerable ingrés de diners. Les obres de teatre es podien publicar en vida de l’autor quan les companyies que tenien el text no les volien representar més o bé quan havien passat de moda; és a dir, quan ja cap companyia no tenia interès a representar-les i, per tant, preferien obtenir els diners de la publicació abans que no obtenir-ne res. Cal dir també que, quan es publicaven, no hi havia cap garantia que l’obra fos l’original preparat per l’autor; podrien ser versions molt corruptes, poc acurades o d’origen pirata.

No s’ha conservat cap manuscrit de la mà de Shakespeare; però tenim, en canvi, vint obres publicades quasi totes en vida seva. La majoria de les publicacions de l’època podien aparèixer en dos tipus de formats: quarto i folio. Aquests termes descriuen la manera com s’imprimeixen els fulls de paper i com es pleguen abans de relligar-los. El folio indica que el paper es plega una sola vegada, de manera que queden quatre pàgines impreses. El quarto indica que el paper es plega dues vegades, de manera que queden vuit pàgines impreses. Les obres de teatre se solien imprimir en quarto. En el cas de Shakespeare, van aparèixer vint obres així, tretze de les quals són bones edicions quarto, i set, també quarto, però dolentes. Les primeres són: Titus Andrònic (1594), Ricard II (1597), Ricard III (1597), Enric IV (primera part) (1598), Treballs d’amor perduts (1598), Romeo i Julieta (1599), Enric IV (segona part) (1600), El somni d’una nit d’estiu (1600), Molt soroll per res (1600), Hamlet (1604-5), El rei Lear (1608), Troilus i Cressida (1609) i Otel·lo (1622), publicada en el mateix format sis anys després de la mort de Shakespeare. Els quartos dolents són: Enric VI (segona part) (1594), Enric VI (tercera part), Romeu i Julieta (1597), Enric V (1600), Les alegres comarques de Windsor (1602), Hamlet (1603) i Pèricles (1609).

L’any 1623, dos actors companys de Shakespeare, John Heminges i Henry Condell, van publicar la primera edició folio. En aquesta edició es van publicar per primera vegada disset obres: La tempesta, Els dos cavallers de Verona, Mesura per mesura, La comèdia dels errors, L’amansiment de la fera, Al vostre gust, Tot va bé si acaba bé, Nit de Reis, El conte d’hivern, Enric VI, (segona part), Enric VIII, Coriolà, Timó d’Atenes, Juli Cèsar, Macbeth, Antoni i Cleopatra i Cimbelí. L’edició anomenada el tercer folio, publicada el 1664, conté Pèricles, segurament escrita en col·laboració, i sis obres més, a vegades atribuïdes a Shakespeare, entre les quals només Els dos nobles parents s’accepta, avui, com a part del cànon shakespearià.

Successives edicions del cànon apareixen en els segles XVIII i XIX, quan ja se’l comença a considerar un clàssic. La culminació d’aquests especialistes va donar lloc a l’edició de Clark, Glover i Wright, coneguda amb el nom de The Cambridge Shakespeare, apareguda entre 1871 i 1873. A partir d’aquests anys, i sobretot a partir de començaments del segle XX, la bibliografia textual de les obres de Shakespeare creix molt i s’ataquen tots els problemes imaginables, des de l’estudi dels mètodes de publicació elisabetians fins a l’estudi dels procediments de pirateig, passant per totes les relacions entre autors, impressors i llibreters de l’època.

El resultat va ser una enorme quantitat de canvis: correccions d’errates, esmenes de lectura, realineacions, noves puntuacions, restitucions de rèpliques, correcció i incorporació d’indicacions escèniques, divisió en actes i escenes, identificació dels llocs de les escenes, etc.

A partir de la primera part del segle XX, amb les figures de F. P. Wilson i J. Dover Wilson, es comencen a traçar els camins d’una nova aproximació al text de Shakespeare. Una de les feines de la nova escola era penetrar la superfície impresa de les obres a fi de postular amb un grau de precisió considerable quin era el tipus de manuscrit que l’impressor havia utilitzat. Així resultava més fàcil determinar-ne la qualitat. D’aquesta manera, es va poder establir d’on procedien els textos impresos conservats: d’un manuscrit de l’autor, d’un manuscrit especialment preparat per fer la primera edició folio, d’exemplars utilitzats durant els assajos dels actors, etc. En aquell moment, són particularment importants els treballs de W. W. Greg i Fredson Bowers.

Durant els darrers trenta o quaranta anys, han aparegut edicions molt fiables de les obres de Shakespeare. La crítica textual s’ha fet més escèptica pel que fa als mètodes científics de mesura i quantificació i s’ha reafirmat que, sovint, és possible i desitjable que es filtrin pràctiques basades en la subjectivitat, sempre que tinguin el suport del talent del crític textual com a lector.

El que es considera el cànon de Shakespeare consta de trenta-set obres de teatre; trenta-vuit, si hi comptem Els dos nobles parents (The two noble kinsmen) i trenta-nou si hi comptem Eduard III. A les obres de teatre, hi hem d’afegir els Sonets i quatre llibres en vers. Hi ha una quantitat enorme de bibliografia destinada a establir aquest cànon i a datar cada obra.

El primer cànon de les obres dramàtiques va ser òbviament l’edició folio de 1623, editat, com hem vist abans, per John Heminges i Henry Condell. Des de llavors hi ha hagut revisions i discussions constants, tant pel que fa a inclusió d’obres com a la datació.

Leave a Reply