Els inicis de l’anglès modern

 L’anglès amb què escrivia Shakespeare manté certes diferències amb l’anglès actual. Una d’elles és la declinació dels verbs. 

Shakespeare escrivia en l’anomenat Early modern English1, de manera que utilitzava “hath” enlloc del modern “has” (tenir), “doth” enlloc de “does” (verb auxiliar), “goeth” enlloc de “go” (anar) i altres formes similars que caracteritzen els verbs com a antiquats i aliens a l’anglès actual. Tot i així, algunes d’aquestes formes que Shakespeare utilitzava ja començaven a sonar antiquades a la seva època i a ser substituïdes per les modernes. Cal recordar, a més, que Shakespeare mesclava sovint les terminacions antigues amb les modernes “has”, “does” i “go”, confiant en l’estil arcaic per aconseguir formalitat, intensitat o un ritme particular. 

Un altre punt freqüent en quant a confusió entre les formes antigues és el que es podria anomenar “el problema dels pronoms”: “thou” (“you”), “thee” (“you”), “thy” (“your”), “thine” (your) i “ye” (“you”), els quals podem veure destacats en la següent taula:

Pronoms personals a l’inici de l’anglès modern

  Nominatiu Datiu / Acusatiu Genitiu Possessiu
1a persona singular

I

me

my / mine

mine

plural

We

us

our

ours

2a persona Singular informal

thou

thee

thy / thine

thine

Plural o singular formal

ye

you

your

yours

3a persona singular

he / she / it

him / her / it

his / her / his (it)

his / hers / his

plural

they

them

their

theirs

 

Aquí la forma dels pronoms pot ser distingida perquè certs pronoms, més que no pas els verbs, tenen indicis de significat que Shakespeare sovint utilitzava. En termes generals, “you” normalment s’utilitzava en plural, i en certes circumstàncies s’utilitzava en singular; per exemple, si es parlava amb algú d’una classe social superior o amb un pare, “thus” mostrava respecte o formalitat. “Thou”, per altra banda, implicava familiaritat i s’utilitzava sovint per parlar amb gent d’una classe social inferior, nens o persones estimades.

Tot i que Shakespeare no utilitzava normalment aquests pronoms en cap forma consistent, a vegades usava les seves connotacions per causar un efecte dramàtic. Per exemple, un canvi intencionat de “you” per “thou” funciona com a senyal. A la primera trobada entre en Petruchio i la Katherina a l’obra “La feréstega domada”, en Petruchio passa d’utilitzar “you” a utilitzar “thou” al mateix temps que canvia un d’un to educat i formal a un to més personal. La Katherina, tot i així, resistint la seva aproximació, intenta mantenir una distància consistent en adreçar-se a ell utilitzant la forma “you”. L’única excepció té lloc al final de l’escena quan la Katherina, escoltant a en Petruchio anunciant al seu pare que “al diumenge seria (el seu) casament”, respon amb un “I’ll see thee hang’d on Sunday first”2 (La fréstega domada, II, ii). Tal i com suggereix aquest intercanvi, la superioritat implica que l’emissor utilitza “thou” també per insults. La reina Margaret a l’obra Ricard III utilitza repetidament el “thou”, més familiar, per atacar els seus enemics, així com la seva maledicció a en Ricard: “Thou elvish-mark’d, abortive, rooting hog!/ [..] / Thou slander of thy heavy mother’s womb! / Thou loathed issue of tht father’s loins!”3, (Ricard III, I, iii).

De totes maneres, familiarment no té cap connotació de falta de respecte. També pot implicar intimitat, així com quan els estimats s’adrecen mútuament utilitzant la forma “thou”. Quan en Romeo i la Julieta es troben per primera vegada a la festa dels Capulets, per exemple, ella s’adreça adequadament a l’atractiu estranger utilitzant “you”, mentre que en Romeu, més impetuós, ràpidament passa a utilitzar la forma familiar: “Thus from my lips, by thine, my sin is purg’d [Kissing her]”4 (Romeu i Julieta, I, v). Abans de la seva següent trobada, la Julieta s’estava dreta a la finestra meditant i expressant els seus sentiments, adoptant un to més personal: “O Romeo, Romeo, wherefore art thou Romeo?”5 (Romeu i Julieta, II, ii).

Una altra circumstància en la que “thou” sempre és adequat és per adreçar-se directament a Déu o a les forces divines en general, com quan Enric V diu una pregària per agrair, després de saber el petit nombre d’anglesos morts a la batalla d’Agincourt: “… O God, thy arm was here; / And not to us but to thy arm alone, / Ascribe we all!”6 (Henric V, IV, viii). O, de manera similar, la devoció de l’Edmund per la seva pròpia deïtat en la segona escena del Rei Lear: “Thou, Nature, art my goddess, to thy law/ My services are bound”7 (Rei Lear, I, ii).

Tots aquests exemples indiquen que l’anglès de Shakespeare només es va utilitzar durant la transició entre l’anglès medieval (Middle English) i l’actual (Modern English). De fet, aquest període es caracteritza per una expansió lingüística ràpida. L’exemple més clar va ser l’ample difusió de la premsa -inventada al Continent a la primera meitat del segle XV- gràcies a la qual hi va haver un increment del nombre de lectors, ja que també es va popularitzar l’educació entre els joves, particularment d’aquells que vivien a les ciutats. L’aparició de nous llibres i el fet que la gent llegís, va propiciar que hi hagués un nombre extraordinari de canvis en la llengua anglesa entre els anys 1500 i 1600, època de la transició de l’anglès medieval almodern, que va permetre a Shakespeare crear noves paraules i jugar entre la utilització d’un anglès més modern o més antiquat.

El vocabulari d’una persona normalment ronda a l’entorn d’unes dues mil paraules, i els estudiosos han comptabilitzat més de deu mil vocables diferents en les obres de Shakespeare. Això pot ser una complicació, especialment pels lectors, ja que, en el teatre, quan parlen els actors, a través del to, del context narratiu, del llenguatge corporal… és fàcil adonar-se del que diuen, es poden entendre termes el significat dels quals es desconeix, però sobre paper aquestes paraules es tornen confoses. Entre alguns dels estudiosos de la època, es va pensar que l’anglès tenia llacunes a l’hora de poder expressar algunes coses que sí que es poden expressar, per exemple, en Llatí, per la qual cosa, els escriptors de finals del segle XVI van inventar, van copiar o van alterar paraules que s’adeqüessin a les seves necessitats narratives. Per exemple, Shakespeare té la possibilitat de fer dir a en Cèsar “The wild disguise has almost anticked us all8. Antic vol dir burro, que és un nom, però Shakespeare en fa un verb (fer tornar burro, “emburroitzar”). Aquesta pràctica es va esdevenir tan popular que va provocar una resposta en contra dels “inkhorn terms” (termes rebuscats), ja que hi havia alguns defensors patriòtics de l’anglès que volien mantenir la seva llengua fora de tota influència estrangera. Per exemple, aquests defensaven la utilització del mot “saywhat” (diu què), format per la unió de dos mots anglesos, enlloc de “definition” (definició), que era un manlleu lingüístic del llatí.

1 Inici de l’anglès modern

2 “Primer et veuré penjat al diumenge”

3 “Tu, porc marcat pels follets, que fotges i avortat! / […] /Tu, calumnia del ventre pesat de la teva mare! / Tu, plançó odiat pel cos del teu pare!”

4 “I que els vostres llavis netegin els meus de pecat [Besant-la]

5 “Oh Romeu, Romeu! Si un altre fos el teu nom!”

6 “Oh Déu, el teu braç era aquí; / I no per nosaltres sinó pel teu sol braç, / se’ns atribueixi a tots!”

7 “A tu, naturalesa, la meva deïtat suprema, ha consagrat tots els meus serves”

8 “El salvatge disgust ens ha fet tornar burros a tots”

Leave a Reply