Els temes de Shakespeare

Les històries que ens explica Shakespeare no són altra cosa que una forma peculiar i singular, de recrear temes clàssics de la literatura.

No s’ha d’entendre aquesta pertinença a una cadena creativa com una limitació. Sinó al contrari, el que fa Shakespeare, com tots els autors posteriors a ell, és escriure sobre els models narratius anteriors de manera que la seva obra sembli nova, fresca, recent inventada.

Aquesta actualització dels temes va molt més enllà del simple fet d’adaptar-los: més que no pas les restriccions explícites de textos anteriors, és interessant conèixer com aquestes obres essencials han proporcionat un tema, una estructura expositiva, una manera temporal de narrar que agrada tant al lector.

El que feia Shakespeare en escriure una obra no era aprofundir en un tema sinó presentar-lo per tal que l’espectador pogués qüestionar-se’l. Per exemple, en Romeu i Julieta apareix el tema del matrimoni imposat, però Shakespeare no dóna a entendre que això pugui ser quelcom bo o dolent sinó que deixa que l’espectador ho interpreti. Així com també passa amb els personatges: Shakespeare no explica que un personatge sigui bo o dolent sinó que simplement presenta la seva manera de ser, els seus actes… fent que aquest personatge sigui estimat o odiat pel públic sense donar la seva opinió.

Per exemple, en l’obra d’Antoni i Cleopatra, ell dóna dues visions diferents d’un amor passional: un amor que val la pena d’experimentar encara que siguin pocs moments o un amor que duu als protagonistes a la mort. Seria un cas similar a l’obra de Romeu i Julieta. Shakespeare simplement observa que el comportament humà és immensament complex, i que l’home es pot enamorar d’una manera que pot ser heroica i desastrosa a la vegada. En Shakespeare observa i escriu, però no força a l’espectador a tenir una determinada conclusió. Aquesta és la raó per la qual el masclisme que apareix en algunes de les obres de Shakespeare pot ser interpretat de dues maneres: com una crítica a la societat masclista o com una força de poder que té l’home i que, al enamorar-se d’una dona, perd, tractant la por que han tingut sempre els homes de l’amenaça que els suposa una dona pel seu poder. De manera que en aquesta obra qui surt guanyador és Cèsar Octavi, un home que no manté cap relació amorosa amb cap dona. Aquesta por és bastant tradicional, cal recordar, per exemple, el cas bíblic de Samsó, on és una dona de la qui s’ha enamorat qui li talla els cabells.

Les històries que ens explica Shakespeare no són altra cosa que una forma peculiar i singular, de recrear temes clàssics de la literatura.

No s’ha d’entendre aquesta pertinença a una cadena creativa com una limitació. Sinó al contrari, el que fa Shakespeare, com tots els autors posteriors a ell, és escriure sobre els models narratius anteriors de manera que la seva obra sembli nova, fresca, recent inventada.

Aquesta actualització dels temes va molt més enllà del simple fet d’adaptar-los: més que no pas les restriccions explícites de textos anteriors, és interessant conèixer com aquestes obres essencials han proporcionat un tema, una estructura expositiva, una manera temporal de narrar que agrada tant al lector.

El que feia Shakespeare en escriure una obra no era aprofundir en un tema sinó presentar-lo per tal que l’espectador pogués qüestionar-se’l. Per exemple, en Romeu i Julieta apareix el tema del matrimoni imposat, però Shakespeare no dóna a entendre que això pugui ser quelcom bo o dolent sinó que deixa que l’espectador ho interpreti. Així com també passa amb els personatges: Shakespeare no explica que un personatge sigui bo o dolent sinó que simplement presenta la seva manera de ser, els seus actes… fent que aquest personatge sigui estimat o odiat pel públic sense donar la seva opinió.

Per exemple, en l’obra d’Antoni i Cleopatra, ell dóna dues visions diferents d’un amor passional: un amor que val la pena d’experimentar encara que siguin pocs moments o un amor que duu als protagonistes a la mort. Seria un cas similar a l’obra de Romeu i Julieta. Shakespeare simplement observa que el comportament humà és immensament complex, i que l’home es pot enamorar d’una manera que pot ser heroica i desastrosa a la vegada. En Shakespeare observa i escriu, però no força a l’espectador a tenir una determinada conclusió. Aquesta és la raó per la qual el masclisme que apareix en algunes de les obres de Shakespeare pot ser interpretat de dues maneres: com una crítica a la societat masclista o com una força de poder que té l’home i que, al enamorar-se d’una dona, perd, tractant la por que han tingut sempre els homes de l’amenaça que els suposa una dona pel seu poder. De manera que en aquesta obra qui surt guanyador és Cèsar Octavi, un home que no manté cap relació amorosa amb cap dona. Aquesta por és bastant tradicional, cal recordar, per exemple, el cas bíblic de Samsó, on és una dona de la qui s’ha enamorat qui li talla els cabells.

Leave a Reply