Aparença i realitat

Molt sovint en les obres de Shakespeare hi ha dos mons: el que es pot veure superficialment (aparença), i el que realment passa (realitat). El món de l’aparença mostra el que sembla ser veritat, mentre que el món de la realitat mostra el que és veritat. Aprendre a distingir entre aquests dos mons és el que sovint marca la diferència entre un personatge feliç o infeliç. Per exemple, en l’obra d’El Rei Lear, el protagonista no pot distingir entre un amor aparent de les seves filles Goneril i Regan i un amor real professat per la seva filla Cordèlia, i veu l’amor d’aquesta última com una oposició a la seva voluntat.

En Shakespeare emfatitza el fet de conèixer-se bé a un mateix amb una visió clara i honesta de la pròpia personalitat, amb totes les virtuts i defectes per tal de poder distingir l’aparença de la realitat. Si un mateix no sap qui és realment no podrà saber qui i com són els altres, una equivocació que pot ser catastròfica. En les tragèdies, el càstig per no saber distingir entre el bé i el mal és terriblement dolorós i sovint comporta la mort; en les comèdies, els personatges se’n surten millor tot i no conèixer la veritat però també han de patir per tal d’aprendre la lliçó. En Shakespeare, a partir de la seva observació de la naturalesa humana, endevina que hi ha certes persones que mai podran aprendre de sí mateixes, o afrontar segons quins fets i ho mostra en les seves obres. Al final d’una comèdia sovint hi ha un personatge que ha quedat de banda, incapaç de reconciliar-se amb ell mateix i la gent del seu voltant, la societat on viu: en Malvolio a Nit de Reis i en Jaques a Com a Gust en són dos exemples.

Leave a Reply