Amor

La primera escena ens mostra l’amistat, l’amor fraternal, existent entre en Romeu i el seu cosí Benvolio quan el protagonista li confessa el seu amor per la Rosalia, la qual a promès romandre verge la resta de la seva vida i en Benvolio es compadeix d’ell (I, i, 180-182):

Romeu

[...] Tal amor sento, sempre de través.

No rius?

 

Benvolio

No, bon cosí, més aviat ploro.

 

Romeu

De què, bon cor?

 

Benvolio

Del que t’estreny el cor.

 

En la primera escena en Romeu confessa al seu cosí Benvolio l’amor que professa a la jove Rosalia, qui ha jurat complir el vot de castedat (I, i, 207-214):

 

Romeu

[...] no la podrà encertar

la fletxa de Cupido; ella és Diana,

i armada amb una castedat segura

[...] és molt rica en bellesa [...].

 

I més endavant, poc abans que els dos protagonistes es coneguin, en Romeu continua enamorat de la Rosalia (I, iv, 19-22):

Romeu

Tan endins m’ha ferit amb el seu dard

que no em pot aixecar amb les seves ales,

ans em lliga amb la corda del dolor:

sota el pes de l’amo, feixuc, m’enfonso.

 

Quan Romeu veu per primera vegada a la Julieta de seguida s’enamora d’ella, convençut que mai havia vist una noia tan bella (I, v, 43-46):

Romeu

Oh, ensenya la claror a lluir amb delit!

Penja damunt la galta de la nit

com joia en una orella d’africà

Massa bellesa per un món tan va!

 

Apareix també l’amor en el sonet que entrellacen en Romeu i la Julieta la primera vegada que parlen, el qual acaba amb un petó final. Aquí l’amor apareix a través d’una comparació amb la religió, que continuarà quan es besen (I, v, 91-94 / I, v, 105-108):

Romeu

Si jo profano amb tan indigna mà

aquest sagrari, el càstig sigui exprés:

els meus llavis, devots, han d’alleujar

l’aspre contacte amb el més tendre bes.

[...] Els teus llavis m’esborren el pecat.

Julieta

I, així, els meus guarden el pecat que han pres?

 

Romeu

Que me l’has pres? Oh, blasme delicat!

Torna-me’l.

 

Reapareix el tema quan en Romeu i la Julieta es confessen el seu amor en la coneguda escena del balcó (II, ii, 33-138).

 

Apareix l’amor voluble i canviant quan en Romeu explica a en Fra Llorenç el que sent per la Julieta i el que ha deixat de sentir per la Rosalina (II, iii, 42-86), aquest pensa que el que sent en Romeu no és un amor vertader, que es fixa amb les noies per la seva aparença i no pel que són en la seva essència, i que, per tant, no en pot estar enamorat. En Fra Llorenç creu que en Romeu no sent el que diu (II, iii, 66-68):

Fra Llorenç

Oblides Rosalina tan aviat?

Cert que l’amor pel qual un jove bull

no és pas al cor, que habita, sinó a l’ull.

 

Per en Fra Llorenç l’amor entre els dos joves pot ser un símbol de pau entre les dues famílies (II, iii, 81-92):

Fra Llorenç

aquesta unió podria ser feliç

si en amor la rancúnia es convertís.

 

Podem veure que l’amor de la Julieta per en Romeu és totalment sincer quan explica que li fa més mal el fet que en Romeu hagi estat desterrat que el mal que li podria fer que tota la seva família fos morta (III, i, 121-125):

Julieta

¿per què havent dit “Tibald és mort”, no ha dit

ton pare, o bé ta mare, o bé tots dos,

i ara en tindria un dol més escaient?

Però la cua rere aquella mort,

Romeu és desterrat”, és molt pitjor.

 

Apareix l’amor fraternal que sent la Dida per la Julieta quan es compadeix del dolor que sent la jove després d’assabentar-se de la sentència del Príncep vers Romeu:

Dida

Vés a la cambra. Trobaré Romeu

per consolar-te. Sé prou bé on deu ser.

Escolta, el teu Romeu vindrà a la nit.

S’amaga amb fra Llorenç, no en tinc cap dubte.

 

En la escena V de l’acte III ens trobem davant d’un amor consumat just abans que en Romeu hagi de marxar a Màntua.

En l’escena final del suïcidi l’amor s’acosta al tòpic de l’amor cortès, amb dimensions més enllà de les físiques ja que un no pot viure sense l’altre. En aquest final existeix una contradicció amb el vincle de l’obra amb la religió catòlica, ja que els suïcidis són considerats per aquesta religió com un pecat que ha de ser castigat amb l’infern, tot i que els joves se suïciden amb la finalitat de poder estar junts al paradís. Així és com l’amor entre Romeu i Julieta tendeix a ser més platònic que religiós.

Al final de l’obra, sorprenentment, apareix un amor entre les dues famílies enfrontades, que, assabentant-se dels diferents successos decideix reconciliar-se per evitar més morts (V, iii).

Leave a Reply