Destí

Les opinions de diversos estudiosos difereixen pel que fa al rol que exerceix el destí en aquesta obra. Encara no hi ha entre els estudiosos un consens que decideixi si els personatges realment estan destinats a morir junts o si el dramàtic final es deu a una sèrie d’esdeveniments desafortunats. Shakespeare podria voler demostrar que el destí tenia un poder sobre les persones o bé, que són les seves decisions errònies les que fan que morin. En els arguments a favor de la importància del destí se sol descriure a Romeu i Julieta amb el terme Star-crossed lovers, és a dir, que són els estels, el destí, qui predetermina el seu futur.

 

La forma d’intervenció del destí en l’obra és fonamentalment a través de presagis, que anticipen un final tràgic, com quan a Romeu, abans d’entrar a la festa dels Capulet, els astres li mostren el final tràgic de l’obra (I, iv, 106-111):

Romeu

Massa d’hora, en fa por: perquè pressento

que dels astres en pengen conseqüències

que amb la festa d’avui començaran

a indicar amb amarguesa el venciment

de la mesquina vida d’aquest cos

amb una vil i prematura mort.

 

Una vegada Romeu i Julieta ja s’han enamorat, la Julieta pregunta a la Dida qui és el noi amb qui s’ha fet el petó, i, tot i que en Romeu no és casat, sí que és veritat que el seu llit de boda la portarà a la mort (I, v, 132-133):

Julieta

Pregunta-ho. Si és casat, la ingrata sort

el llit de boda em tornarà de mort.

 

En Fra Llorenç pateix pel possible desenllaç que pot tenir la història si el destí els és advers (II, vi, 1-2):

Fra Llorenç

Que el cel somrigui al nostre sagrament

i després no ens el cobri amb afliccions!

 

Ell mateix és qui critica la impaciència de Romeu per casar-se anunciant el final de l’obra (II, iv, 9-11):

Fra Llorenç

Delits violents tenen finals violents

i moren pel triomf, com foc i pólvora,

que es fonen en el bes.

 

Una vegada en Romeu ha assassinat a en Tibald en un acte de venjança per la mort d’en Mercutio, al·ludeix al destí com a causa dels seus fets (III, i, 135):

Romeu

Sóc la joguina del destí.

 

Potser el presagi més clar de tota l’obra és el que tenen en Romeu i la Julieta quan ell ha de marxar desterrat a Màntua després d’haver passat un dia amb la seva jove esposa (III, v,53-58):

Julieta

Déu meu, el cor em diu malls averanys!

Ara que ets aquí baix em sembla veure’t

com un mort agut en una tomba:

o m’enganya la vista, o estàs pàl·lid.

 

Romeu

També als meus ulls ho sembles, amor meu.

El dol se’ns beu la sang. Adéu, adéu!

 

Quan en Romeu s’assabenta de la “mort” de la Julieta s’atreveix a reptar el destí que tanta importància dóna Shakespeare en l’obra (V, i, 24):

Romeu

És cert, això? Jo us repto, doncs, estrelles!

 

Finalment, en Romeu, abans de beure’s el verí mortal, s’allibera de la influència dels astres que havia tingut (V, iii, 109-112):

Romeu

Oh, aquí, aquí

haig de plantar-hi el meu repòs etern

i espolsar el jou d’estrelles malastrugues

del cos cansat.

 

És en fra Llorenç qui culpa al destí del drama patit pels protagonistes de la història quan la Julieta es desperta en la cripta (V, iii, 153-154):

Fra Llorenç

Una força més gran que no la nostra

se’ns ha girat en contra.

 

Així com també ho fa el Príncep mentre es dirigeix a les dues famílies (V, iii, 293):

Príncep

el cel mata amb l’amor les vostres joies!

Leave a Reply