Personatges

La introducció del personatge d’en Romeu en l’acte I, caracteritza el personatge com el típic amant isabelí de la època, el qual expressa el seu aparent mal d’amor, a través d’unes frases estereotipades. La utilització del apariat en algunes intervencions d’en Romeu també donen una senyal d’artificiositat.

El personatge de la Julieta apareix amb molta força amb respecte al personatge de la Rosalia, descrita per en Romeu a la primera escena de l’obra. La Julieta, tot i ser encara una adolescent, mostra des de la seva aparició en la tercera escena de l’acte primer, certa maduresa, com es pot observar, per exemple, en la resposta que dóna la Julieta a la seva mare quan aquesta li pregunta la seva opinió sobre un futur matrimoni amb el jove Paris. La passió que la Julieta sent per en Romeu la mostra de manera sincera i decidida, conscient d’estar actuant en contra de les normes establertes de l’època. Tot i ser jove, està caracteritzada per una maduresa que contrasta amb el caràcter impulsiu d’en Romeu: quan en Romeu vol prometre l’amor que sent per ella, la Julieta exposa les seves raons en contra de fer-ho tan aviat:

Julieta

No, no hi tornis (a jurar): encara que em fas goig,

no em fa goig fer cap tracte aquesta nit:

massa imprudent, sobtat i temerari,

com el llampec que deixa d’existir

abans no dius “llampega!” Au, bona nit! (II, ii, 116-120)

La mateixa actitud queda reflectida en l’escena del casament dels joves:

Romeu

Julieta, si la copa del teu goig

és plena com la meva, i més que jo

la saps descriure, endolceix aquest aire

amb l’alè i amb la llengua musical

desplega la ventura imaginada

que un i altre rebem de tal encontre.

 

Julieta

El seny més ric de solta que de mots

estima la substància, no els adorns.

Només els pobres compten els seus béns,

i el meu amor ha crescut tant i tant

que ja no en puc comptar ni la meitat. (II, vi, 24-35)

 

En l’escena segona del segon acte el llenguatge de la Julieta, que ja comença a ser conscient de les conseqüències del seu amor, és un llenguatge més retòric que l’inicial, el qual expressa la situació anímica de la Julieta i l’ambient que l’envolta:

Julieta

Galopeu de valent, corsers de foc,

cap al casal de Febus. Un cotxer

com Faetó us tindria ja a ponent

i hauria dut la nit a fuetades.

Estén el vel, nit mare de l’amor,

perquè es tanquin els ulls, i el meu Romeu

salti als meus braços sense ser advertit. (III, ii, 1-7)

 

En el monòleg de l’escena tercera del quart acte la Julieta transmet la por que li produeix la sa situació en que es troba: la seva soledat, el no saber exactament l’eficàcia de la beguda, el pànic que tindria si es despertés al panteó familiar i en Romeu no estigués amb ella…

Julieta

¿I si fos un verí que l’astut frare

m’hagués administrat per veure’m morta,

tement que aquesta boda el deshonori,

per haver-me casat primer amb Romeu? (IV, iii, 23-26)

 

L’últim monòleg d’en Romeu (en l’escena tercera del cinquè acte), just abans de suïcidar-se, té, com el monòleg anterior de la Julieta, una tensió dramàtica molt forta. En Romeu es mostra impotent davant del destí, que una vegada més fa que es vegi obligat a matar en contra de la seva voluntat. Sembla que en Romeu dubti entre suïcidar-se o quedar-se mirant la bellesa de la Julieta, encara intacta:

Romeu

La mort, que t’ha xuclat l’alè de mel,

no a aconseguit marcir-te la bellesa.

No t’ha vençut. L’ensenya de l’encís

encara et vermelleja en galta i llavis,

i el penó de la mort no hi ha arribat.

 

El llenguatge utilitzat per en Romeu en aquesta última escena fa que aquest personatge sigui un personatge diferent del que Shakespeare presentava a l’inici de l’obra.

Dins l’obra de Romeu i Julieta hi ha dos personatges còmics com a contrast dels protagonistes, en Mercutio i la Dida, que representen l’aspecte purament físic de l’amor amb contínues al·lusions a temes sexuals, el qual s’oposa a l’amor idealitzat d’en Romeu i la Julieta.

En Mercutio ataca i ridiculitza l’amor d’en Romeu, i és caracteritzat per ser el primer personatge que utilitza la prosa sense que aquesta sigui inferior ni intel·lectual ni socialment al llenguatge dels protagonistes. Es podria dir que es tracta d’un personatge creatiu a partir del fragment que parla sobre la reina Mab (I, iv, 53-94):

Mercutio

Mab és la llevadora de les fades,

i es fica, remenuda com una pedra àgata

encastada a l’anell d’un conseller

portada per un tir de petits àtoms [...], (I, iv, 54-57)

 

A més, l’alternança de la prosa i el vers indiquen una superioritat respecte la resta dels personatges còmics, tot i que el seu enginy és inferior al d’en Romeu com es pot observar en el següent fragment:

Romeu

Perdona, bon Mercutio, tenia una feina de compromís. En un cas com el meu, un pot engegar la cortesia.

 

Mercutio

Que és com dir que un cas com el teu obliga a engegar l’anca.

 

Romeu

Vols dir per fer reverències.

 

Mercutio

Aquest és el sentit reverent.

 

Romeu

Una explicació d’allò més cortesa.

 

Mercutio

És clar, jo sóc el cor de la cortesia.

 

Romeu

Vols dir la flor.

 

Mercutio

Justa la fusta.

 

Romeu

Tu la portes al cul i jo als peus!

 

Mercutio

Bon acudit. Ara segueix-me la broma fins que hagis gastat aquesta flor dels peus fins a la sola, i llavors li fas punta quan es quedi sola, si això et consola.

 

Romeu

Una broma per llançar a la cassola, cuinar-la amb salsa de rabassola, i menjar-se-la damunt de la consola. (II, iv, 50-62)

 

La vulgaritat de la Dida suposa un contrast entre la delicadesa de la Julieta. Tal i com fa en Mercutio, la Dida a vegades utilitza el vers per dirigir-se a persones d’una categoria superior, la qual cosa suposa que es troba per damunt de la resta dels criats, tot i que inclús en aquests casos continua essent vulgar, cosa que molesta a la Julieta i a la Senyora Capulet:

Dida

Deia el meu home: “Ja has caigut de morros?

Doncs quan seràs més gran cauràs de cul,

oi, teta?” i ella calla i li diu: “Sí”.

 

Julieta

Doncs ara, dida, calla tu, si et plau. (I, iii, 56-59)

 

El senyor Capulet, degut al seu caràcter autoritari, és el personatge que es manté més allunyat dels sentiments dels protagonistes durant tota l’obra, en general utilitza un llenguatge formal:

Capulet

Però, bon Paris, festegeu-li el cor:

jo no sóc sinó part de tot l’acord.(I, ii, 16-17)

 

Cada aparició del Príncep va precedida d’una lluita entre membres o amics de les dues famílies: la primera, entre en Benvolio i en Tibald no té conseqüències importants en el final de l’obraa; la segona, entre en Mercutio i en Tibald, acaba amb la mort de tots dos i suposa el principi de la tragèdia, i la tercera, entre en Romeu i en Paris, on el protagonista mata al Paris. En totes aquestes intervencions el Príncep només utilitza el apariat en la segona, quan es veu obligat a exercir la seva autoritat:

Príncep

El vostre odi també m’afecta a mi,

que heu fet perdre sang meva pel camí.

Però us castigaré tan fortament

que us sabrà greu la mort del meu parent.

 

Aquest tipus de llenguatge també l’utilitza en Fra Llorenç en la primera escena que surt, tot i que després, a mesura que va coneixent en Romeu i la Julieta, canvia:

Fra Llorenç

Abans que el sol empenyi l’ull roent

a alegrar el dia i eixugar el rellent,

haig d’omplir aquest cistell amb brins malignes

i amb el nèctar preciós de flors benignes. (II, iii, 1-4)

 

En Fra Llorenç és el confident principal i el que critica o aprova els actes dels protagonistes. És també qui produeix els canvis fonamentals en el transcurs de l’obra, com el casament d’en Romeu i la Julieta i la suposada mort d’ella.

En Benvoli, com ja evidencia el seu nom, és un personatge de caràcter assossegat, es podria dir que és un home de pau, el qual, tot i no voler, és testimoni de les contínues lluites entre les dues famílies i en dues ocasions (I, i; III, i) es veu obligat a explicar uns fets que seran la causa de l’advertència o el càstig del Príncep.

En Tybald és el personatge més agressiu de l’obra, sempre disposat a lluitar en defensa d’un honor fals. Inclús ha de ser frenat pel seu oncle, el senyor Capulet quan pretenia lluitar contra en Romeu a la festa dels Capulet.

La figura d’en Paris és contrària a la d’en Romeu. Mentre que el protagonista és impulsiu, en Paris és un jove que accepte les normes socials i conformista. La diferent reacció experimentada per un i altre després de la mort de la Julieta mostra aquest contrast de personalitat:

Paris

Tant sospirar per veure aquest matí,

i només m’ofereix aquesta vista. (IV, v, 41-42)

 

Romeu

És cert, això? Jo us repto, doncs, estrelles! (V, i, 24)

 

El monòleg d’en Paris davant la tomba de la Julieta tampoc té la força tràgica que sí que té el d’en Romeu.

Leave a Reply